Curiositats de Prades al Diari de Tarragona

El mes passat el Diari de Tarragona ens va sorprendre amb sengles reportatges sobre Prades. Un sobre les baixes temperatures que hi ha a la Vila (aquí) i un altre sobre l’establiment de la Maria Rosa que tothom anomena “El Corte Inglés” (aquí). Us els deixem també després del salt.

Prades, el gust d’anar amb jaqueta a l’estiu
Diari de Tarragona, 26 de juliol del 2017

Juliol, al sot del migdia i una cosa no quadra: més d’un vianant va amb jaqueta! L’escena té lloc a Prades, Baix Camp. Aquí, a 940 metres sobre el nivell del mar, presumeixen de dormir tot l’any amb una manta. De fet, fa uns dies, quan la província s’ofegava en plena onada de calor i Vinebre marcava la temperatura més alta de tota Catalunya, 41 graus, Prades en tenia la quarta de més baixa, 11,9 graus. L’alcaldessa, Lídia Bargas, que reconeix que encara dorm amb el nòrdic “d’estiu”, explica que, en efecte, el clima és de les coses que més atrauen als turistes que vénen al poble i a altres estiuejants que hi tenen casa.

De fet, el municipi, on hi ha empadronades unes 600 persones, multiplica per deu els seus habitants durant l’estiu. Només entre el càmping, els hotels i les cases rurals, el municipi té uns 1.140 llits. Un turisme que, explica Barga, el poble té molt assumit i que és de marcat caire familiar.

Aquí també s’inclouen els que tenen casa al poble i que vénen de Tarragona, Reus, Lleida, Barcelona… És el cas de Francisco Caballé, de Barcelona, que explica que ser aquí és un alleujament (ell també va amb jaqueta) perquè a la ciutat s’ofegaven.

I és que aquí no es pot sortir sense “la rebequeta”, com corrobora un grup de senyores al voltant de la taula d’un dels cafès que envolten la plaça. Maria Mercè Lladó, la dona del temps particular del grup, ja ha fet el ritual de cada matí: ha tret el dit per veure d’on bufa el vent i ha confirmat la dada amb el penell de l’església… Encara que no ho sembli, la dada és important: segons d’on bufi el vent, s’instal·len a un lloc o un altre de la plaça.

A pocs metres, Maria Rosa Mariné, de la botiga que tothom coneix com a “El Corte Inglés”, on s’hi troba des de patates fins a records, una de les coses que venen tot l’any són les mantes i jerseis per si algun turista despistat no ha vingut ben equipat.

Encara que també n’hi ha de valents, com la família Sánchez Moya, de Barcelona, amb una filla de dos anys, els primers en arribar a la piscina municipal. Asseguren que tenen la intenció de banyar-se. Toquem l’aigua i calculem uns 15 graus, però sembla que el fet que estigui “fresqueta” no impedeix que la gent s’hi banyi, segons confirmen la socorrista i el responsable de la piscina.

Això sí, si no coneix Prades, sàpiga que l’arquitectura del poble i les muntanyes del voltant tenen molts encants més enllà del clima i que mereixen una visita. Un exemple: des de l’any passat és “Vila Florida”, una distinció que promou la Confederació d’Horticultura Ornamental de Catalunya per reconèixer els municipis que treballent en la transformació dels espais públics mitjançant la jardineria.

A més, si s’atreveix a recórrer la carretera de revolts que condueix fins al poble, aquesta setmana es trobarà amb els músics que es troben reunits al Curs Internacional de Clarinet.

“El Corte Inglés” de Prades
Diari de Tarragona, 27 de juliol del 2017

Ja m’havia dit un company que si necessitava res, qualsevol cosa, a Prades (580 habitants a l’hivern, 6.000 a l’estiu), preguntés per “El Corte Inglés”. No li vaig fer gaire cas, però un cop al poble em va moure la curiositat. Un veí a la plaça em va dir on era: “Però aquest Corte Inglés és d’una sola planta”, em va advertir entre rialles.

Gent de ciutat com som, vam buscar el rètol amb el nom de l’establiment; fou inútil: la botiga no té ni ha tingut mai nom. Així que al final preguntem, com fa tothom. No en va una pàgina de Facebook, que du per títol “No ets de Prades si no…”, diu que la botiga és de les coses que s’han de conèixer per dir que s’és del poble de totes totes.

A l’entrada comparteixen espai les verdures fresques i una màquina expenedora d’ous de plàstic amb joguines a dins, d’aquests que encanten als nens i que avis i oncles compren sabent que acabaran rodolant per casa més d’hora que tard.

No té nom ni tampoc és fàcil posar-li una etiqueta a aquesta botiga atapeïda d’objectes del terra al sostre i sempre concorreguda. La mestressa, Maria Rosa Mariné, explica entre rialles que ven des d’un preservatiu fins a un xalet. Ho explica mentre sosté una bossa amb tomàquets. “Són del meu marit, que és pagès”, explica. També ven, segons la temporada, mongetes, patates, avellanes, els ous de les seves gallines… Productes de proximitat, doncs.

Ella ha estat treballant a la botiga, que era dels seus pares, des dels 15 anys, i ja en té 64. Explica que ha volgut conservar-ho tot el més semblant possible a com s’ho va trobar. “He tingut l’oportunitat d’ampliar-la, però a mi m’agrada així”, comenta.

Fetes les presentacions, ens concentrem de nou en l’exercici de descriure la botiga, de penjar-li una etiqueta. Definitivament, costa. Si fes un plànol general hi trobaria eines, llaminadures, pitets, fils de cosir, ulleres de sol, productes de neteja, joguines, sabates, estovalles, rellotges, espelmes, cosmètics… I tabac, perquè la botiga, a més, és un estanc.

I també, com no, molts records de Prades, des d’una rèplica de la famosa font de la plaça, des d’on abans hi brollava cava, fins a samarretes i dessuadores amb el nom de Prades.

 

Explica la Maria Rosa que el que no li manca mai, ni a l’estiu, són mantes i roba d’abric (normal, en en un dels municipis que marca les temperatures més baixes de Catalunya durant tot l’any).

Entre els seus tresors hi destacen fins i tot algunes mantes Paduana, fabricades a Ontinyent, i considerades les millors del món. Tot un record d’una època en què els nòrdics encara no havien colonitzat tots els llits. Això de les mantes li hi va explicar la Maria Rosa a El Foraster, el del programa de TV3, que es va quedar al·lucinat quan va passar per la seva botiga. Marta, filla de la Maria Rosa, que està embolicant un regal i que s’ha quedat atenent els clients, la renya amb afecte: “Ho has d’explicar tot?”.

Un dels clients, que no volia sortir a la foto però que estava escoltant l’entrevista, ens recorda un detall que quasi se’ns passa per alt: que venen xalets. No, no era cap presa de pèl. Un cartell a la porta anuncia que es venen i es lloguen cases, xalets, pisos… Els veïns del poble saben que la botiga és un lloc transitat i demanen a la Maria Rosa, que saluda tothom pel seu món (també als estiuejants), que l’ajudin a fer córrer la veu… I quan ha fet falta també ha donat un cop de mà, com en el cas d’una família que es va quedar atrapada a l’hivern sense tenir on allotjar-se i sense diners i se’ls va endur a casa seva.

Intento recapitular: aliments, electrònica, cosmètica, tèxtil, joguines… Definitivament, a qui se li va ocórrer anomenar-la “El Corte Inglés”, no anava desencaminat.

Font: Diari de Tarragona | Traducció: PRADES online

Anuncis
Categories: Reportatges | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Create a website or blog at WordPress.com

%d bloggers like this: