Records glaçats

Després del salt podreu llegir el reportatge d’Esteve Giralt publicat a La Vanguardia el passat diumenge en què Josep Maria Planas parla del fred a Prades.

Ahir a la matinada el termometre va caure fins als 11 graus negatius a Prades (Baix Camp). Aquest municipi tan plàcid, amb mig miler d’habitants situat a 1000 metres d’altitud, rememora amb l’onada de fred siberià actual gelades i nevades que van fer història. La saviesa popular, la que es transmet a la plaça i als cafès del poble, assegura que abans feia més fred. L’escriptor Josep M. Planas, veí de Prades i coneixedor de la història del municipi, repassa entre els seus papers les fites principals de la meteorologia local: “Hi ha veïns que encara recorden la nevada del 22 de febrer del 1944 com la més important de tots els temps”, explica recuperant la memòria de Ramon Llort i Ramon Lladó.

La neu abundant, però també el fred extrem, han popularitzat Prades a dins i a fora del Camp de Tarragona. Als veïns, que ja estan acostumats a quedar-se incomunicats durant dies després de cada gran nevada, el fred siberià d’aquests dies no els espanta pas. El 1956 i també a començaments dels seixanta, el termòmetre va caure a Prades fins als 18 graus negatius. A dins de les cases es glaçava fins i tot l’aigua de les gerres, expliquen els veïns. Al Baix Camp alguns agricultors recorden que el 1956 van morir les oliveres, i la llenya que se’n va extreure es va aprofitar per fer carbó.

Entre totes les històries que Josep M. Planas ha recopilat sobre el fred, n’hi ha una que destaca perquè és molt rocambolesca. Ramon Lladó explica que els integrants del Terceto Hortense, un grup musical format per pare, mare i filla, es van quedar incomunicats a Prades durant trenta dies. Cap al tard, cada nit, oferien un concert per pagar-se la manutenció. Els veïns hi anaven per escalfar-se ballant a l’anomenada botiga del Corte Inglés.

Eren temps de grans gelades, amb nevades que obligaven a obrir passadissos entre la neu, de mes d’un metre i mig. “No era gens estrany que els veïns, quan es llevaven al matí i intentaven sortir de casa, xoquessin amb murs de neu que els tallaven el pas”, explica Planas. El febrer de 1944 va ser impossible rescatar dos dels carboners de Prades, aïllats al bosc durant un mes. Els veïns fins i tot recorden alguna nevada al maig, amb 50 centrímetres de neu, o els antics pous de gel, que servien per conservar-lo i vendre’l  per les ciutats.

Sense haver de buscar en la memòria col·lectiva de Prades, en l’última gran nevada, ara fa dos anys, els veïns van estar gairebé tres dies sense poder sortir del poble, amb tots els accessos tallats. Aquí la neu i les baixes temperatures prolonguen els efectes de cada onada de fred.

A casa dels jubilats la memòria congelada té forma de fotografia. “El 1964, la nevada va ser tan intensa que a un home només se li veia la gorra”, explica Planas, barceloní d’origen, enamorat d’aquestes muntanyes de l’interior de Tarragona. Prades es va fer popular al segle passat pels efectes curatius del clima, molt sec: “Tots els metges catalans enviaven els malalts de pulmó a Prades.”

Fins i tot s’hi va projectar un hospital per curar malalts de tuberculosi al paratge situat a tocar de la Font d’en Grau, precisament al lloc que Josep M. Planas ha escollit per mostrar els efectes de les baixes temperatures de l’onada de fred siberià d’aquests dies. Aquí l’aigua de la font es congela en forma de grans candelers de gel. “Això no és res, abans feia molt més fred”, diu quan s’acomiada.

Font: La Vanguardia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s