Dolç com la mel

Article d’Isabel Olesti publicada a El País el 15 de setembre de 2003 en què es parla de la designació de la Mare de Déu de l’Abellera com a patrona dels apicultors.

Atenció! Que a ningú se li acudeixi matar cap abella perquè, per si vostès encara no ho saben, acaba de ser declarada “espècie protegida” pel conseller de Medi Ambient, el senyor Ramon Espadaler. Les abelles catalanes -y per descomptat els apicultors- estan d’enhorabona, i no només per això sinó perquè també acaben de concedir-los una patrona: es tracta de la Mare de Déu de l’Abellera, una de les poques verges que apareixen amb el pit a l’aire donant de mamar Jesús. Es venera a Prades, en una ermita literalment penjada en una roca, amb un fabulós precipici als seus peus i una vista impressionant. És, certament, un racó tan maco i espectacular que fa cosa d’un any l’escriptor Joan Perucho afirmava en un dels seus articles que no havia vist a Catalunya un paratge tan excepcional i que hi volia ser enterrat.

El cert és que, aprofitant la festa de les verges trobades, els apicultors catalans van declarar oficialment la Mare de Déu de l’Abellera com a la seva patrona i la van coronar per segona vegada (la primera vegada fou l’any 1956) amb una espectacular corona d’or composta per 50 abelles amb la reina, que en el seu moment es va pagar per subscripció popular de tot el poble. Per tot això, un eixam d’apicultors, no només catalans sinó també francesos, es va concentrar el cap de setmana passat a Prades. Hi va haver conferències, exposicions, menjars i fins i tot un segell oficial de correus que en commemora l’esdeveniment. Pero a mi, més enllà de la festa litúrgica i cultura, el que m’ha fascinat més és conèixer aquest món amagat de l’abella, o millor, aquesta feina excepcional que realitza un apicultor.

Joan Maria Llorens fa anys que es dedica a la divulgació del patrimoni apícola. Viu a Alcover, té les seves abelles repartides per les muntanyes de Prades i és membre de l’Associació d’Amics de les Abelles i d’Apistoria, una associació internacional de països que estudien el patrimoni apícola. En Joan Maria té un arsenal d’estris antics, fotografies d’arquitectura rural i etnografia apícola. Amb tot això va organitzar unes conferències i exposicions que van arribar fins als apicultors francesos, que s’interessaven pel tema i van visitar aquesta zona privilegiada de boscos de castanyers i alzines que formen les Muntanyes de Prades, amb un terra farcit de flors aromàtiques que deleiten les abelles. Així, amb els francesos entusiasmats amb l’ermita de l’Abellera, va quallar la idea de celebrar aquest dia.

“La major part del patrimoni apícola està abandonat i aquí no es respecta”, explica en Joan Maria. En l’exposició aquests dies es pot veure a Prades descobrim les arneres de pedra seca, que es construïen als marges de pedra, els segués, que eren com armaris on les abelles construïen l’eixam, o els corrals, una edificació quadrangular, sense sostre, amb forats a les parets per facilitar, també, la instal·lació de l’eixam. Existeixen coves i forns arners, aquests últims semblants a nínxols d’un cementiri. M’explica també en Joan Maria que on es produeix més mel és al sud de Catalunya, però la zona de Prades i Valls tenen més tradició. “A l’abella no se la respecta. Existeix el mite que pica, i realment només pica i se la molesta, com tots els animals. Les pel·lícules d’abelles assassines tampoc han afavorit gaire a què la gent les tingui simpatia.”

Un altre gran apicultor, el més veterà de Prades, Joan Torrella, de sobrenom el Ros, afirma que per ser un bon apicultor hauries de tenir tres o quatre carreres: botànic, veterinari, biòlec, ecòleg… Ell no en té cap, però als seus 70 anys coneix les abelles com ningú. I ens explica com va contradir un biòleg en una conferència perquè deixa que la millor flor per l’abella era l’argelaga, mentre que ell afirma que el seu calze és massa profund i només hi van quan no tenen cap altra flor on anar. I ens explica com trasllada les seves abelles cada hivern a La Palma d’Ebre perquè no es morin de fred a Prades. “El castanyer és un lloc ideal per un eixam perquè és buit per dins i això, fa 20 anys, era ideal per a l’apicultor, però ara el castanyer és ple de malalties i els eixams han desaparegut. També les abelles han agafat malalties, en aquest cas una espècie de poll, i hem de medicar-les. Tot això ha contribuït a què només restin tres apicultors a Prades”, explica en Joan. Naturalment li pregunto com es medica una abella i em contesta que posant  un pal de fusta tova impregnat amb medicament: al més mínim contacte el poll desapareix. En Joan diu que només hi ha mel si plou i que enguany n’hi haurà poca perquè el sol extrem que hem sofert ha assecat les flors. “El sol ha succionat el nèctar”. Explica que hi ha flors que es tanquen a mitja tarda i ens fa una relació dels colors de la mel segons les flors que hagin xuclat les abelles: el romaní la fa blanca, la farigola daurada, el castanyer i l’esbarzer groguenca, l’alzina i l’heura negra. “La mel que és d’un sol color està tractada”, afirma amb contundència. En Joan és un pou de saviesa. Pot parlar hores i hores de flors, del bosc, del clima… “La qualitat de la mel es determina per l’alçada de la muntanya perquè surt més perfumada. La millor mel és la de l’avet, molt negra i de poca producció”. Jo puc garantir que la de Prades sap a glòria, com en la glòria se sent qui visita l’ermita de l’Abellera.

Font: El País

Anuncis
Categories: Reportatges | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create a website or blog at WordPress.com

%d bloggers like this: